La vida

"Qui tot ho jutja fàcil, troba la vida difícil".

Lao Tse, filòsof xinès (segles VII-VI aC)

Miracles

"Hi ha dues maneres de viure la vida. L'una és com si res no fóra un miracle. L'altra és com si tot fóra un miracle".

Albert Einstein, físic alemany (1879-1955)

A la XXXX

XXXX plena de vida,
XXXX d’ulls plens de llum,
XXXX d’encisadors somriures,
XXXX de mans curulles de pau i d’amor,
XXXX de petons generosos,
XXXX d’abraçades fortes i properes,
XXXX estimada,

Ja saps que...

Sempre serem amb tu,
mai restaràs sola i
les nostres mans sempre t’estrenyeran fort,
la teva pau és la nostra pau,
els teus malsons són també els nostres,
les teves alegries ens pertanyen també,
els teus triomfs romanen amb nosaltres,
les teves penes dormen al nostre costat,
per sempre més et farem companyia
per aquest llaç tant invisible com indissoluble
que tanta gent anomena
AMOR.

T’estimem, ara i per sempre...PER MOLTS ANYS!!!

Certeses

Quant donaria per abraçar-te i poder-te dir que ja està, que els problemes ja no hi són, que d'ara endavant pots tornar a confiar en el teu futur, en el teu camí...Desitjaria tant tenir una vareta màgica que et pugués retornar el somriure ple, l'alegria, la confiança que la cadena de mals moments ha arribat a la seva fi, que cap mal moment ja no es pot enllaçar amb cap altre mal moment més...Com quan érem nenes, voldria agafar-te la mà i començar a córrer...en aquell moment l'únic que ens preocupava era no estavallar-nos de nassos a terra entre un núvol de rialles. Com quan el sol lluïa i no havíem conegut els hospitals, els metges, les males notícies, els TACs, els bisturís, la fredor dels quiròfans, les corregudes a urgències...i el dolor que et travessa el pit i et trenca el cor de mig a mig. Crèiem saber que sempre seguiria igual, que el sol lluiria i que potser quan creixéssim no correríem juntes, però sí que aniríem agafades sempre de la mà. Com quan teníem la certesa que tot aniria bé. Quan crèiem que res fondria el nostre lligam, ple d'Amor.

Però aquesta última és la única certesa que hem pogut mantenir a través dels anys...

T'estimo tant...

La solitud

Per haver sovint dormit amb ma solitud
Jo me n'hi fet més que un amic
una dolça habitud

Com una ombra m'és fidel
no em deixa ni un segon
Em segueix a tot arreu
fins a la fi del món

No, jo mai no em trobo sol
amb la meva solitud

Quan ella se'm fica al llit
es fa seus tots els llençols
I passem junts llargues nits
mirant-nos tots dos sols

I no sé fins a quin punt
durem la relació
Si farà que hi trobi gust
o que al final li digui no

No, jo mai no em trobo sol
amb la meva solitud

Amb ella he après tant
que he plorat amargament
si algun cop l'he rebutjada
s'ha quedat amb mi igualment

I mal que triés l'amor
d'una altra cortesana
Ella serà fins a la mort
ma última companya

No, jo mai no em trobo sol
amb la meva solitud

No, jo mai no em trobo sol
amb la meva solitud

No, jo mai em trobo sol
amb la meva solitud

Roger Mas

Espanya

"Espanya és el resultat d'una expansió-subordinació, no el resultat de cap suma. Mai no hi ha hagut un pacte entre nacions iguals, ni veig com puga haver-n'hi en el futur".

Joan F. Mira (València 1939)

Per no fer mal...

"Potser l'única manera que tindríem de no fer mal, un mal irreparable a les persones que ens volten, seria tractar d'esdevenir, encara que només fos per un moment, allò que elles són, mirar a través dels seus propis ulls la nostra realitat".

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona 1918-1991)

Amor

L'Amor és el què compta...Malgrat que de vegades pesi, malgrat que de vegades esdevingui incomprensible, encara que a voltes caigui com una llosa...Ai las! què seria de mi, sense l'Amor? Crec que és l'únic que em sosté, que em manté en peu malgrat la merda que tot sovint m'envolta...Molt dolor i alhora molt, molt d'Amor...Que em demostra que no té fronteres, que continua tot i el camí ple de pedres, curull d'esvorancs...Crec que m'envolten els sentiments d'Amor, però com és que tot i així de vegades em sento miserablement sola?? Avui divendres, el meu estimat -molt- marit dormint com pot al sofà després d'una setmana de feina intensa, horrible...sento l'Amor des d'aquí. Ell dorm...

La malaltia, és això que em fa patir...la malaltia d'ells, em refereixo. He passat moments tant, tant durs...I de tot plegat només sé que l'Amor és el què compta. Avui plorem i riem...i demà no hi som. La Mort...perquè ens fa tanta por? potser promet un món millor... És perquè quan morim estem sols? Si algú ens agafés de la mà, tindríem tanta por?

Massa idees per un únic post!

Em fa ràbia que només m'inpirin els moments extrems...Però així és...després de certa edat, de certes situacions complicades...

Molt bona nit (si és que algú em sent...)