dilluns, 13 d’octubre de 2008

La solitud

Per haver sovint dormit amb ma solitud
Jo me n'hi fet més que un amic
una dolça habitud

Com una ombra m'és fidel
no em deixa ni un segon
Em segueix a tot arreu
fins a la fi del món

No, jo mai no em trobo sol
amb la meva solitud

Quan ella se'm fica al llit
es fa seus tots els llençols
I passem junts llargues nits
mirant-nos tots dos sols

I no sé fins a quin punt
durem la relació
Si farà que hi trobi gust
o que al final li digui no

No, jo mai no em trobo sol
amb la meva solitud

Amb ella he après tant
que he plorat amargament
si algun cop l'he rebutjada
s'ha quedat amb mi igualment

I mal que triés l'amor
d'una altra cortesana
Ella serà fins a la mort
ma última companya

No, jo mai no em trobo sol
amb la meva solitud

No, jo mai no em trobo sol
amb la meva solitud

No, jo mai em trobo sol
amb la meva solitud

Roger Mas

3 comentaris:

Noctas ha dit...

I quant mores ho fas amb la teva estimada sol.litud. Gran poema. M'ha agradat molt..salut

miquelet ha dit...

Molt bon poema. La veritat és que no comprenc com n'hi ha gent que no sap divertir-se amb ell mateix. Tu has de ser el teu millor amic.

Salut.

Índia ha dit...

Gràcies a tots dos pels vostres comentaris...El què és cert és que hem de ser capaços de ser amics de la nostra solitud ja que segurament ens la trobarem en molts moments de la nostra vida!