Ens en sortim!

Captatio benevolentiae

Provem d’encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits vora el foc abraçats a una manta.

Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin,
irrompre arrogants lluint les millors gales
amb discos, amb dones, amb feines estables.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia, contents, compren flors a sa mare.

Intentem trempejar per ser persones dignes,
el pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta
que paga un vermut i que arregla una porta.

I després tancar els ulls i sentir el món en calma,
hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre,
havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim.
I a vegades ens baixa la verge i de sobte ens revela que ens sortim.
I a vegades contra tot pronòstic
una gran bestiesa capgira el que crèiem lògic
tot fent evident que per un moment ens en sortim.

Manel

Després de les vacances...

Després d'un llarg, intens, relaxant i fantàstic mes de vacances, quan els dies tornaven a semblar de colors i en els que començava a tornar a creure (i sense esforç!) que el nou any que s'apropava ens portaria dies de tranquil·litat, moments de nervis i inclòs alguns moments de felicitat...Tornen els dies grisos. Quan s'apropen dies de visita i veig als meus pares patir, glaçats de la por, arrossegats per aquesta pena que només un pare i una mare pot descriure...I sobretot, veure-la a Ella...Em costa tantíssim no deixar-me arrossegar també per la pena, la tristesa, el pànic, em costa increïblement aconseguir que no m'afecti, que em vegin segura, optimista.

Tornen aquells sentiments que he cregut definitivament enterrats durant tot aquest mes...la ràbia, la por i les ganes de cridar i cridar i córrer i córrer fins que mai més hagi d'encarar-me amb aquesta història...I l'haver de dissimular tot sovint perquè la gent del teu entorn, qui coneix la història, no et miri amb cara de circumstàncies (pobreta, pobreta) o bé amb cara d'alliçonador/a professional (sigues valenta, així és la vida). I els qui no la coneixen, toca dissimular, fer veure que la vida et va fantàsticament bé, que aquests rumors que han sentit són del tot infundats...I jo, sempre, sempre, mirant-me'ls desafiant (pregunta'm alguna cosa si tens nassos).

Deu ser la ràbia que us deia, que no em permet tolerar massa coses en segons quins dies, en segons quines èpoques.

Odio l'hospital, les seves grans parets verdes, les cares de malaltia, d'impotència, aquells nervis a la sala d'espera...(també hi ha cares d'esperança i inclòs d'il·lusió, però la ràbia d'avui no m'ho permet reconèixer-ho massa). Aquella por, en que una única frase pronunciada per una senyora vestida amb una bata blanca pot precipitar-nos a tots al malson, al buit...

Com diu la cançó, cal tornar a ser valents. Torna la lluita.

Guanyarem...