Els falangistes agraïts

Feia molt, molt temps que no escrivia...però trobo que la ocasió s'ho mereix, oi?? És el què han repartit els amics falangistes per tot el poble d'Arenys de Munt!

(Disculpeu la mala qualitat de l'escanejat...Si premeu al damunt de la imatge en principi s'ha d'ampliar i convertir-se en legible)

Ens en sortim!

Captatio benevolentiae

Provem d’encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits vora el foc abraçats a una manta.

Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin,
irrompre arrogants lluint les millors gales
amb discos, amb dones, amb feines estables.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia, contents, compren flors a sa mare.

Intentem trempejar per ser persones dignes,
el pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta
que paga un vermut i que arregla una porta.

I després tancar els ulls i sentir el món en calma,
hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre,
havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim.
I a vegades ens baixa la verge i de sobte ens revela que ens sortim.
I a vegades contra tot pronòstic
una gran bestiesa capgira el que crèiem lògic
tot fent evident que per un moment ens en sortim.

Manel

Després de les vacances...

Després d'un llarg, intens, relaxant i fantàstic mes de vacances, quan els dies tornaven a semblar de colors i en els que començava a tornar a creure (i sense esforç!) que el nou any que s'apropava ens portaria dies de tranquil·litat, moments de nervis i inclòs alguns moments de felicitat...Tornen els dies grisos. Quan s'apropen dies de visita i veig als meus pares patir, glaçats de la por, arrossegats per aquesta pena que només un pare i una mare pot descriure...I sobretot, veure-la a Ella...Em costa tantíssim no deixar-me arrossegar també per la pena, la tristesa, el pànic, em costa increïblement aconseguir que no m'afecti, que em vegin segura, optimista.

Tornen aquells sentiments que he cregut definitivament enterrats durant tot aquest mes...la ràbia, la por i les ganes de cridar i cridar i córrer i córrer fins que mai més hagi d'encarar-me amb aquesta història...I l'haver de dissimular tot sovint perquè la gent del teu entorn, qui coneix la història, no et miri amb cara de circumstàncies (pobreta, pobreta) o bé amb cara d'alliçonador/a professional (sigues valenta, així és la vida). I els qui no la coneixen, toca dissimular, fer veure que la vida et va fantàsticament bé, que aquests rumors que han sentit són del tot infundats...I jo, sempre, sempre, mirant-me'ls desafiant (pregunta'm alguna cosa si tens nassos).

Deu ser la ràbia que us deia, que no em permet tolerar massa coses en segons quins dies, en segons quines èpoques.

Odio l'hospital, les seves grans parets verdes, les cares de malaltia, d'impotència, aquells nervis a la sala d'espera...(també hi ha cares d'esperança i inclòs d'il·lusió, però la ràbia d'avui no m'ho permet reconèixer-ho massa). Aquella por, en que una única frase pronunciada per una senyora vestida amb una bata blanca pot precipitar-nos a tots al malson, al buit...

Com diu la cançó, cal tornar a ser valents. Torna la lluita.

Guanyarem...

La prepotència

He descobert que un dels sentiments que em fan més ràbia és la prepotència. No suporto les persones que miren pel damunt de l'espatlla a la resta; em fan ràbia els que es creuen que en saben més que els altres, els que estan convençuts (tot i que mai ho diran, perquè no són prou valents) que la seva opinió és la única que es fonamenta en la veritat, perquè per aquestes persones de veritat només n'hi ha una i és la que ells coneixen. No aguanto la prepotència, i encara menys quan de vegades adopta una disfressa subtil, de falsa condescendència.Les persones que només veuen un camí -el seu- i que creuen que la resta del món erra de camí. Les que pensen, les que estan convençudes que la seva és la opció, la única, la que duu a aquell objectiu que, per descomptat, és al que tots haurien d'aspirar...mentre que la resta de persones pequen d'ignorància i d'escassa intel·ligència i visió...Hi ha persones que claven sense miraments els ganivets esmolats que són les seves opinions i no donen oportunitat a ningú...

Front aquest sentiment, l'empatia, la mirada dolça, l'abraçada generosa i la comprensió.

Conec persones pertanyents a ambdues ribes del riu...

La vida

"Qui tot ho jutja fàcil, troba la vida difícil".

Lao Tse, filòsof xinès (segles VII-VI aC)

Miracles

"Hi ha dues maneres de viure la vida. L'una és com si res no fóra un miracle. L'altra és com si tot fóra un miracle".

Albert Einstein, físic alemany (1879-1955)

A la XXXX

XXXX plena de vida,
XXXX d’ulls plens de llum,
XXXX d’encisadors somriures,
XXXX de mans curulles de pau i d’amor,
XXXX de petons generosos,
XXXX d’abraçades fortes i properes,
XXXX estimada,

Ja saps que...

Sempre serem amb tu,
mai restaràs sola i
les nostres mans sempre t’estrenyeran fort,
la teva pau és la nostra pau,
els teus malsons són també els nostres,
les teves alegries ens pertanyen també,
els teus triomfs romanen amb nosaltres,
les teves penes dormen al nostre costat,
per sempre més et farem companyia
per aquest llaç tant invisible com indissoluble
que tanta gent anomena
AMOR.

T’estimem, ara i per sempre...PER MOLTS ANYS!!!